Avaluació

En el taller, emergiren dos grans eixos que centraren el debat. D’una banda, la necessitat de coordinació entre els diferents agents implicats en els processos d’avaluació (alumnat, supervisores i tutories) i, de l’altra, la seua necessitat de formació, per tal d’establir processos d’avaluació ajustats a les necessitats del Pràcticum.

Aquests eixos es poden substanciar en:

1. Elaboració conjunta d’una possible rúbrica sobre la qual reflectir i graduar nivells de competències o resultats d’aprenentatge. Aquesta eina permetria ajustar la qualificació atorgada a l’alumnat amb els aprenentatges assolits. Això, a més, podria ajudar a trencar la “cultura del 10” instaurada els darrers anys; totes i tots hi coincidírem que la informació generada aportaria estratègies a les persones responsables de la supervisió i la tutoria per argumentar i justificar més assertivament la qualificació, en base a les virtuts i mancances detectades.

2. Seria desitjable que l’avaluació adquirís un caràcter més personal, possibilitant un o més encontres conjunts entre alumnes, tutories i persones supervisores. Aquestes trobades, a més, podrien promoure que l’avaluació adoptés també una mirada crítica sobre les funcions de la supervisora i la tutora, de manera que totes les parts implicades hi pogueren nodrir-se i millorar.

3. Cal articular diferents moments per a garantir una autèntica avaluació contínua. Sobretot, per a poder reconduir situacions crítiques i aprendre d’elles, possibilitant reformular el pla d’aprenentatge durant el propi procés.

4. Cal reafirmar el caràcter crític i reflexiu del Pràcticum, deixant pendent l’elaboració d’algun material d’estil d’un diari o memòria, que fomentés aquesta vessant.

5. Cal apostar per formar i recolzar persones tutores i supervisores competents que s’impliquen i assumisquen el valor i el potencial de les pràctiques.